“Radiografia de los territorios murcianos de habla valenciana”

“Radiografia de los territorios murcianos de habla valenciana” d’Antonio Mateo Jareño López, autoeditat per l’autor en 1993, és un llibre curiós de cent cinquanta pàgines amb moltes fotografies i documentació tal volta desconeguda que ve a fer valdre alló de “posar portes al camp”. En el llibre es nomenen els llogarets, caserius, “casas de labranza”,… en les quals es parla –o s’ha parlat- la llengua valenciana que l’autor enquadra en els termes d’Abanilla, Jumilla i Yecla amb “La Cañada del Trigo”, “Raspay” i “Torre del Rico” com a principals agrupacions de veïns d’entre les cinquanta entitats de població que esciten. Es detallen distàncies entre els pobles i les ciutats, les infraestructures i les organitzacions socials i sanitàries, es parla dels comerços i establiments a disposició de veïns i visitants, de les diferents indústries de la zona i de les ocupacions a les quals es dediquen els seus veïns amb l’agricultura, els cellers i les pedreres com a principal font d’ingrés, de les vies de comunicació i dels serveis administratius, es parla de paraules i vocabulari, de sentiments i es transmet emoció. Es citen dades del padró i altres religioses i es comenten aspectes festius i d’oci, es detalla la vida d’algun veí, Sor Carmen Blay Juan o l’alcalde pedáneo D. Ricardo Yáñez Sánchez, i les col·laboracions d’uns altres. Es posa l’accent a donar a conèixer els noms peculiars de flora i fauna que, moltes voltes son diferents dels del poble del costat, i es detalla algun poema o la inscripció d’alguna placa que es pot veure en monuments o façanes. Pot ser que els temes filològics i polítics derivats de tenir una altra llengua siguen als que menys importància li done i l’autor que es recrea més a nomenar curiositats dels llocs, peculiaritats de la seua manera de viure, de la organització del dia a dia i a fer un repàs a la cotidianeitat d’una illa d’entitats habitables en les quals la mescla de cultures que les llengües porten incloses, fan propícia una forma diferent de compartir territori i parla des d’uns ulls observadors com els de l’autor. Entre les nombroses imatges, totes en blanc i negre, que s’inclouen, hi ha còpies de notícies referides a aquesta zona que han aparegut en els periòdics, unes altres de documents oficials en les quals es descriuen acords i es dóna solució a problemes d’aquestes entitats municipals, hi ha també mapes i plànols i, per descomptat, abundants fotografies d’ermites, esglésies, escoles, cases, fites, fonts, llavadors, safaretjos,… i dels cartells que es posen a l’entrada amb els noms de cada entitat de població i un apartat prou ampli dedicat a la descripció amb fotografíes, còpies de notícies i documents oficials del monument anomenat “Torre del Rico”, que el propi autor va preparar. Es curios també com es va fer el llibre, en un temps en el que les comunicacions no son les d’ara, l’autor, mestre de professió, en els darres anys de la seua vida, anava en el seu cotxe poble a poble parlant amb els veïns i arreplegant, poc a poc, paraules, sentiments i documentació, viajant desde Oriola on vivía i havia treballat, a un trosset del mon que coneixia perque els seus pares, mestres com ell, van exercir el seu treball un temps per aquestes terres i hi havien viscut amb ell i els seus germans,                                                                                                                                                                                                                                                             concretament a Macisvenda , una altra “pedanía” de Abanilla que l’autor no inscriu entre els que parlaven les dos llengues.  Aquest llibre es un bon llegat del seu esforç i un bon homenatge al treball dels mestres.

I ara, a l’hora d’intentar coneixer els teritori que es descriu, es poden fer escapades per recorrer els pobles amb els seus llogarets i caserius, veure les seues imponents pedreres que fan canviar el paissatge en una revolta de la carretera i que, en altres llocs, es veuen desde lluny, pedreres que porten molts anys deixant que emprem marbres en les nostres cuines, en els graons de les escales i en façanes i edificis de les nostres rodalies i desprès, amb “ganeta” al cos, que millor que trobar un bon puesto per dinar perque alguns d’aquests pobles ens resultaren coneguts per la qualitat i peculiaritat dels seus gaspatxos i dels seus arrossos i la curiositat dels seus restaurants i llocs de menjar que no deixen de sorprendre’ns en haver fet d’una forma de cuinar l’arròs (amb paelles molt grans en que tot l’arròs és en contacte amb el ferro) el seu ofici, independentment de qualsevol adscripció que se li vullga posar amb els noms que s’utilitzen per a definir-ho. I tal volta en les nostres visites a aquests llocs, hàgem sentit una paraula que no sempre identifiquem a la primera, i menys entre es els efluvis d’un bon menjar, i, a més, que per on som no adscriuriem al valencà, i és que per la seua situació fronterera, som en terres murcianes no cal oblidar-ho, no sempre el so de les paraules es el mateix i n’hi haja que parar un poc més d’atenció.

No deixa de ser interessant les visites a aquesta singularitat tan propera i més si podem gaudir d’un bon arròs o d’uns bons gaspatxos i de les seues singularitats en la taula.

M. Esperanza Esplugues M. Yecla, gener 2017